Vicent Marçà 2019

BEDUINO

Un dia en una quadra va nàixer un cavall que no era del tot igual als demés, era un poni cavall. Son pare, Príncep, era el millor cavall de la quadra de doma clàssica. Tenia el pèl negre molt brillant i suau, les seues potes eren llargues i fines. La seva cua i la seva crin eren molt llargues per a poder fer-li trenes per a les competicions. Era el millor i sempre les guanyava . Però la mare de Beduino era una poni, Petra. Petra era baixeta, tota blanca i amb les potes curtes. Ella es dedicava a ensenyar als xiquets a muntar a poni. Era molt bona amb ells, i per això, sempre volien muntar-la.

Beduino era tot negre amb moltes taques blanques. No era alt com som pare, ni baixet com sa mare. No valia per a doma clàssica per ser baixet, i com tampoc era baixet com sa mare, els xiquets tenien por a muntar-lo.

Va aplegar una xiqueta nova, Lucia, ella ja sabia muntar a cavall. En veure a Beduino va pensar que era molt bonic i que volia muntar-lo.

Com no estava domat, Beduino va tindre por i va tirar a Lucia. Lucia ho va passar molt mal, però els monitors li van prohibir muntar, per a que no tornara a passar el mateix.

Lucia era molt cabuda, per això a la nit va anar a la hípica per a muntar a Beduino.

Aquesta vegada Beduino va tindre confiança amb Lucia, i Lucia amb Beduino, per això tot va anar be i no la va tirar. El pare de Beduino els va vore, i es va posar molt content perquè el seu fill va trobar una amiga i qui li muntara.

Lucia per les vesprades anava a la hípica, però muntava als altres cavalls, però totes anava a muntar a Beduino.

Un dia Lucia va voler demostrar als monitors que podia muntar a Beduino. Els monitors van vore que Lucia el muntava molt be, a partir d’ara Lucia totes les vesprades podria muntar a Beduino.

Prompte hi havia una competició, Lucia i Beduino totes les vesprades anaven a entrenar molt dur per a preparar-se.

Va aplegar el dia de la competició. Lucia estava molt nerviosa, Beduino ho estava fent molt be. Van quedar en primera posició, van guanyar la competició. La mare de Beduino estava molt contenta amb ell i son pare també. Lucia i Beduino es van fer els millors amics.

LASER GAMES

Hola, em dic Marta i vull ser policia, dema faig l’examen final, estic molt nerviosa, encara que crec ser molt bona.

Uns mesos després ja vaig resoldre el primer cas. Tracta d’un xic que va transformar una pistola de llum en una pistola de llançar bales.

Ara vos conte!

Un dia un xiquet celebrava el seu aniversari amb el joc Laser Games. Una persona molt roïna, molt roïna per la nit, va entrar a la tenda i va robar una pistola. La policia va estar investigant i no va poder resoldre el cas perquè el lladre era molt bo i no va deixar cap pista.

Dos anys mes tard el lladre va intercanviar una pistola bona per la que va manipular. La gent no se’n va adonar de res perquè el mecanisme que llançava bales estava dins.

Al dia següent van fer l’aniversari del xiquet i un dels millors amics dels que celebraven l’aniversari, va agafar la pistola manipulada i va començar la partida. Quan el xiquet va eixir corrents per a que no li dispararen els de l’altre equip, el xiquet va seguir fent el mateix. Ell no se’n adonava de que estava matant als seus amics, perquè no és molt lògic, que jugant al Laser Games pugues matar a la gent.

Un xiquet va passar per allí i es va entropessar amb el xiquet que estava tirat en terra ferit. Com estava tot obscur no es veia res i va cridar al monitor que estava en la porta.

El joc es va acabar, i quan van eixir tots se’n van adonar que faltaven xiquets. Tres monitors van anar a buscar-los, els van encontrar ferits greus.

Va tornar a vindre la policia i va estar investigant, van mirar les càmeres de seguretat, però el lladre les va apagar i no van poder veure res. Jo, la policia més bona del món, se me va ocórrer una idea fabulosa.

Si havien disparat amb aquestes pistoles i li havien fet mal als xiquets seria perquè alguna cosa no anava bé i va llançar la bala. La policia va obrir totes les pistoles i va trobar l’error, van pensar que això no s’havia fet assoles, alguna persona ho hauria fet. Jo, amb cara molt seriosa vaig preguntar si havia trobat alguna cosa estranya per la “ tenda”, me va dir que sí, que havia trobat un got en una de les taules, ella em va assegurar que quan se’n van anar no hi havia res en les taules. Vaig agafar el got i el vaig investigar, tenia les empremtes dactilars del lladre. La policia va localitzar sa casa i van entrar. Estava mirant la tele i per sorpresa se’l van endur a la presó.

Els xiquets ferits es van recuperar. A més, la policia també va saber qui va disparar la pistola, van parlar amb el xiquet i no sabia res del que havia passat. Ell assoles va fugir corrents per a que no li dispararen els de l’altre equip. El xiquet es sentia culpable pel que els havia passat als seus amics. Els tres li van dir que no passava res, que ell no ho havia fet. Era el culpable.

Fi

UN BOSC ESTRANY.

La setmana passada, després de molts exàmens, els meus amics Teo, Candela i jo, vam decidir anar a donar una volta després de l’escola per un bosc que estava prop de casa de la meua amiga Candela. Tots estàvem molt entusiasmats perquè mai havíem anat, a mes anàvem sense els pares.

Vam agafar la berena i vam quedar a l’entrada del bosc, ens vam endinsar poc a poc, i el meu amic Teo que és mol atent es va trobar una pedra amb forma d’estrela, la va agafar i la pedra va començar a brillar, no sabíem que fer però vam notar que alguna cosa estranya estava passant perquè les fulles dels arbres van començar a posar-se de color rosa, les flors de color blau amb punts grocs i el mes estrany era que els animalets que habitaven allí, estaven canviant de forma.

Vam continuar investigant i vam distingir lluny un llac menut i ens vam apropar. Hi havien unes criatures volant i quan les vam vorer més a prop ens vam adonar que eren fades, les vam saludar i amb una veu estrident ens van contestar i ens van dir “hola”.

Ens vam posar a berenar al costat del llac perquè ja eren les cinc i mitja. Les fades van començar a demanar-nos trossets de pa per a provar-lo i nosaltres els vam donar molletes. Les fades deien que estava boníssim. Mes tard ens vam acomiadar i vam continuar caminant. De sobte, Candela i jo ens vam adonar de que Teo no estava i teníem que anar a buscar-lo, clar. Resulta que s’havia quedat amb les fades. Ara si vam continuar caminant.

De sobte vam veure un parc i ens vam apropar i resulta que en aquell parc habitaven molts pardals de tot tipus, això sí que era estrany. Nosaltres volíem jugar, però clar, estaven els pardals. Nosaltres li vam dir a un pardal si ens deixaven jugar, el pardal va dir que sí, vam jugar una estona. Després de jugar una bona estona vam tornar cap a casa. Mentre caminàvem per a tornar a la porta del bosc, de camí vam trobar-nos a un amic nostre, que es diu Marc, anava assoles, el vam saludar i també li vam contar lo de les fades del bosc i el parc amb molts pardals.

De sobte vam veure en terra uns boletus amb uns homenets, els homenets ens van dir que eren gnòmos, ens van donar una espècie de mapa, ens van dir que teníem que deixar la pedra on marcava la “X” del mapa, perquè si no, no es passava l’efecte de la pedra. Així ho vam fer, vam seguir les instruccions del mapa. Primer teníem que passar pel costat d’uns arbres amb el tronc molt gros, després teníem que passar amb una barqueta per un riu i l’ultima prova i la mes difícil era que teníem que passar per damunt d’una corda sense caure’ns perquè a baix hi havia fang. Vam aconseguir passar. Després d’arribar a una cova, en l’entrada hi havia una ix marcada amb dos palets, vam deixar la pedra justament dins de la cova i el conjur es va passar, vam tornar cap a casa tots: Marc, Candela, Teo i jo. M´ho vaig passar genial!!!

UN MÓN SENSE COLORS

Una vegada, un astronauta va anar a un nou planeta. Eixe planeta era diferent a tots els demés, perquè era un món amb molts colors, però, totes les persones no estaven massa contentes perquè... no els agraden els colors, això sí, sols un, el gris.

Tenia tot el sentit perquè l´astronauta li va preguntar a un senyor com es deia el seu planeta, i es diu Poc Color, i fins i tot li va contar una història. Una vegada, quan el món era gris, el president va fer el món de color i així poguera ajudar al rei a conquerir territori. I per això estaven tots tristos.

L´astronauta va voler ajudar, però no sabia com fer per a llevar-li el color a tot el món, però de sobte se li va ocórrer fer una aspiradora que aspirara el color però va pensar que com ho faria?, així que va anar a una ferreteria vestit d’astronauta i va començar a fer l´aspiradora. Quan va acabar, va començar a aspirar el color, i quan va acabar d’aspirar, tost els ciutadans estaven feliços, però després va pensar:

-Vaig a dir-li al rei que es venge de tot el que va fer el president de l´altre món pel que li van fer.

Així que va parlar amb el rei, i va agafar la seua aspiradora i li va llevar el color a l´altre món.

Quan va tornar a la terra, ho va contar a tot el món i tots direu, com va dir-los l’astronauta aquesta noticia a tot el món ?

Doncs, per la televisió i de sobte, una part de la Terra estava fent gris.

-Es que els del món Poc Color ens estan invadint ? Va dir l´astronauta.

-Ja sé perquè els del món de color li van posar color a eixe món.

Es que els estaven invadint el territori per a tenir més poder! Va dir una altra vegada l´astronauta.

No sabien que fer.

-Clar, vaig a agafar l´aspiradora per a ficar color al seu món.

I com ja sabeu va parlar una altra vegada l´astronauta.

Aleshores, va agafar la aspiradora, va agafar el seu coet, i va començar a ficar color al seu món i també al món que li havien tret el color, i llavors es va treure aquella taca, va desaparèixer.

I aquest conte d’ací s´ha acabat.

UN SOMNI FET 

REALITAT

Nereida va tindre un somni. Volia un cavall per a ella sola.

En el col·legi, Marta li va dir a Nereida que ella volia un cavall. Nereida va dir: -Quina casualitat, jo també vull un cavall!!! Marta va escoltar un soroll. De sobte, Marta va veure una pata que guaitava al pati. Fabian ens va dir que era un cavall. Marta no s’ho va creure i quan van finalitzar les classes Marta va anar a veure si encara estava, però el cavall se’n va anar corrents.

Al dia següent per la vesprada, Marta i Nereida se’n van anar a l’activitat extraescolar de muntar a cavall. Nirava li va dir a Marta que muntaria a Hao. A Marta no li agradava res Hao. A Nereida li va tocar Ronin. Al dia següent al col·legi a l´hora del pati algú li va escriure una nota a Fabian. Hi havia un missatge:- Dema hi haurà una festa en el col·legi basada en el Nadal.

El divendres, el dia de la festa, Marta va agafar les ferramentes per a muntar a cavall.

Ella el que volia era encontrar el cavall. El seu somni era que el cavall fora marró i que seu nom fora Panxo, però quan va arribar hi era.

Nereida i Marta es van preocupar pel que li poguera haver passat . Nereida va arribar la primera al col·legi i va tindre el privilegi de veure al cavall. Era de color blanc. Quan va veure a Nereida se’n va anar corrent però el va seguir. Al final va descobrir el que li havia passat. La egua va tindre filles.

Marta encara no ho sabia, Nereida li ho va contar però no s’ho va creure. Al dia següent Marta i Nereida van anar a veure’l. Nereida i Marta van veure complert el seu somni.